La Cabala



 
L'Arbre de la vida. Cada cercle representa una de les deu sefirot.

      "No diguis que és un enfilall de mentides perilloses" adverteix l'ocultista Zolar (pseudònim de Bruce King mort el 1976, ara substituït per R. Donald Papon, nascut a New Jersey -Anglaterra- en 1940) en el seu llibre "Enciclopèdia del saber antic i prohibit "publicat a Alianza Editorial. Madrid 1993. Només li faltava deixar anar una amenaça del tipus ... "o en cas contrari mala pesta t'agafi!".



      Per a molts ocultistes la ciència és un escull per descobrir la realitat. Alguns com el que s'amaga sota el pseudònim de Zolar ironitzen sobre el mètode científic. Què és un científic? Es pregunta Zolar y ell mateixa contesta: És una persona que observa els experiments que ell provoca deliberadament perquè manifestin el que ell vol veure. Després d'observar el fenomen directament es sumeix en profunda meditacions, s'acaricia la barba, es rasca el cap o es dedica a contemplar-se el melic. Després elabora una hipòtesi, una sospita, una explicació de com han pogut passar les coses. A continuació, el científic, completament segur que la seva idea és correcta, realitza un nou experiment i, si es corrobora la seva conjectura, tot ha conclòs. Però si no ho fa, es trau una constant de la mànega -si es tracta de matemàtiques-, o d'un suposat factor si és un experiment. Si encara així no aconsegueix provar-ho, fa un pas més i avança cap als àmbits mes místics de les matemàtiques: l'art de escamotejar xifres. Ara la hipòtesi queda corroborada i pot anomenar-la teoria.


       La Càbala és la veritable font de coneixement i els seus orígens -sempre fan vanagloriosos intents d'adquirir "pedigree"- es troben en la primitiva Astrologia. Els cabalistes afirmen que és una saviesa ancestral que es remunta a l'època d'Adam HaRishon (el primer home) i és anterior al judaisme i a d’altres religions. Però en realitat, el seu origen és més recent i l'Ocultisme –la doctrina que sostenen aquestes afirmacions- a penes té un segle d'existència.

      Les afirmacions dels ocultistes se sustenten en la ciència que ells ridiculitzen: els àtoms i les seves partícules, les ones i la seva propagació, les seves vibracions... Ells utilitzen totes les aportacions de la física quàntica, la de les partícules elementals, per acostar la brasa al seu caliu. Però ells no s’"embruten" les mans amb el mètode científic de "prova, fallada, correcció ...", ells es limiten a parlar com els xarlatans i rebutjar el que no els convé per quadrar les seves teories.

     Tots aquests moviments, com l'Espiritisme, van ser dotats doctrinalment per Allan Kardec, el qual va obtenir les seves idees del budisme hindú i del cristianisme. De l'Espiritisme va sorgir la Teosofia (coneixement profund de la divinitat, mitjançant la meditació personal i la il·luminació interior) de la senyora Blavatski, la qual va construir una cosmogonia amb elements presos de diverses de les grans religions. Davant el descrèdit en què van entrar totes aquestes doctrines en la segona meitat del segle XX, va sorgir un nou moviment, el Ocultisme, que fonamenta la seva doctrina en l'Espiritisme, la Teosofia la Càbala i l'Astrologia.


Allan Kardec


Madame Blavatski de la Societat Teosòfica


      Encara que el espiritisme sigui recent, el cert és que la creença que els vius poden entrar en relació amb els esperits dels morts és tan vella com la humanitat. Sempre s'ha cregut en els fantasmes, en les cases encantades i el món ha conegut, des del seu origen, profetes i vidents. No m'estendré amb massa exemples, però els assiris i els babilonis creien que els morts eren un buf, un vapor i que podien entrar a les cases i encantar-les; les destinacions del nostre món estaven escrits en un altre món i els morts podien conèixer aquestes destinacions. Els egipcis creien en un "kha", una mena de doble espiritual del mort, al qual intentaven retenir a la tomba preparant ofrenes. També invocaven als morts perquè els informessin sobre el futur. Homer en l'Odissea i Èsquil a Los Persas ens donen innombrables exemples del regne de les ombres, de la invocació dels morts... Tertulià afirmava que al segle II el Senat romà recorria al sistema de la endevinació per mètodes màgics. Els romans, més endavant, amb la Llei de les XII Taules van reprovar les pràctiques màgiques i molts emperadors romans van lluitar en va contra la bruixeria i les pràctiques màgiques. Amb el triomf del cristianisme les pràctiques màgiques esdevenen com un acte vergonyant, patrimoni de bruixes destinades a la foguera.



A. ASTROLOGIA I CÀBALA: INFLUÈNCIES DEL OCULTISME


1. La ciència més antiga


      Els ocultistes afirmen que és l'Astrologia, l'estudi de l'influx dels astres sobre el comportament dels éssers vius. L'Astrologia va tenir els seus orígens en el culte a la Lluna. Entre les restes arqueològiques més antigues trobem les tauletes de Mesopotàmia (6000 anys), les quals contenen representacions dels astres i vaticinis sobre les crescudes dels rius mitjançant l’estudi de les estrelles. Els assiris van descobrir el zodíac amb els seus dotze divisions. Quan passava algun esdeveniment excepcional en el cel, era freqüent que es realitzaran sacrificis humans. No obstant això, en açò no hi ha res de màgic, sinó la necessitat de crear un calendari per saber quina era la millor data per plantar o segar, ja que la seva vida girava entorn del desbordament anual d'alguns rius, com el Nil, el Tigris o el Eufrates i necessitaven predir exactament quan passava això.



 El començament de l'any venia determinat per la sortida heliacal de Sirià, l'estrella principal de la constel·lació del Ca Major, és a dir, quan Sirià surt per l'Est just abans que el Sol, en la seva primera aparició en l'alba després del seu període de invisibilitat. Aquest esdeveniment coincidia originàriament amb l'inici de la crescuda del riu Nil



      La inundació del Nil estava provocada per les pluges monsòniques que, al principi de la primavera, deixaven caure grans quantitats d'aigua a les muntanyes d'Etiòpia. Els egipcis no van saber mai que el desbordament era provocat per aquestes pluges pel que per a ells, la crescuda anual del riu era provocada pels déus i la van associar amb el naixement d'Osiris. Com que aquest fenomen no es produïa sempre el mateix dia era molt difícil predir per observació quan anava a ocórrer, però una casualitat astronòmica va permetre relacionar la crescuda anual amb la sortida heliaca d'una estrella, és a dir, el moment en què aquest estel es feia visible per primera vegada, després d'un període d'invisibilitat, a l'horitzó Est, poc abans de la sortida del Sol. Aquest estel és l'estel Sirià, la més brillant de tot el firmament. Així doncs, les seves observacions astronòmiques eren empíriques i científiques, res de sabers divins atorgats per misteriosos déus. Afirmar que la Càbala és un saber de caràcter esotèric que Déu hauria revelat primer a Adam, després a Abraham i, pel últim, a Moisès a la muntanya Sinaí, alhora que li feia lliurament de les Taules de la Llei, és faltar a la realitat, no aportar cap dada històrica i, per tant, realitzar afirmacions estúpides, com que Déu va ensenyar les seves veritats i misteris a través de l'àngel Raziel després de la caiguda del primer home.




Facsímil del Llibre de l'Arcàngel Raziel, com va aparèixer imprès en Holanda el 1701


      El llibre que Raziel va lliurar a Adam explica els secrets de l'ésser humà com a ésser viu sobre la Terra, les claus de l'astrologia, el significat dels planetes en el sistema solar i la seva influència sobre tota la Terra, a més de com l'energia que envolta la Terra i que es troba en el Quart Món Espiritual (segons els Cabalistes) podia ser aprofitada en el món material dels homes ensenyant-li a travessar les barreres que separen els Quatre Móns, o esferes celestials, i arribar al Ain-Sof o Infinit on tota l'energia està concentrada per poder així aplicar-la posteriorment a la vida a la Terra. El llibre també parla de la vida eterna, de la reencarnació de les ànimes, dels naixements, de l'amor, de la mort i de la forma en què l'home pot canviar per assolir la perfecció sempre seguint els ensenyaments d'aquest llibre.


2. La Càbala.

      Els ocultistes afirmen que la Càbala és un sistema metafísic, és a dir acientífic, pel qual es pretén conèixer l'univers i Déu. Això si és veritat. El seu nom prové de l'arrel hebrea -kal (rebre), com si diguéssim que la Càbala és la doctrina rebuda. No hi ha cap llibre que es digui "La Càbala", per què és una doctrina moderna sorgida de l'ocultisme, encara que a l’Espanya sefardita del segle XII ja es coneixia, però no en la seva elaboració moderna, sinó com un sistema que conté un conjunt de manuscrits i textos que contenen les idees revelades als seus deixebles pels mestres de la Doctrina Secreta -que ningú sap qui són- i, quant al secretisme, tampoc és cert el que afirmen, perquè tothom sap de què tracta aquesta doctrina. El cabalisme inclou un conjunt de pràctiques màgiques i endevinatòries de domini públic. Per al cabalista el suprem sagrament és l'acte sexual preparat i realitzat com el tràngol místic més perfecte, afirmació que analitzarem més endavant.


       Per Zolar la Càbala té un origen etern, ja que és l'expressió de la Veritat Còsmica, però aquesta afirmació és refutable. La veritat és que la Càbala sorgeix entre els hebreus espanyols i el seu llibre més important és el Llibre del Zohar, escrit per Moisès de Lleó, encara que afirmi basar-se en uns manuscrits més antics de Simeon Ben Yojai (segle II dC), ocults a l'interior d'una cova, amb el que pretén donar autoritat al text, basant-se en l'antiguitat. La Wikipedia diu que una de les fonts més importants de la càbala és el Zóhar o Llibre de l'Esplendor, escrit per Simeón Ben Yojai, el que ens demostra que l’article ha estat escrit per un addicte a la doctrina i no per un científic.




      El Sefer ha Zohar (Llibre de l'Esplendor), suma de la Càbala jueva i un dels grans llibres místics de la Humanitat, va veure la llum a Espanya a finals del segle XIII. La seva autoria s'atribueix al rabí Moisès de Lleó (1250-1305), docte cabalista, autor així mateix d'altres obres místiques molt conegudes, home famós en el seu temps al voltant del qual es van crear moltes llegendes. Aquesta afirmació sobre l'autoria del Zohar prové de fets com ara no aparèixer citat en el Talmud, com raona encertadament Yeshayahou Leibowitz en la seva obra Judaisme, Poble jueu i Estat d'Israel (vegeu la versió francesa Judaisme, peuple juif et Etat d'Israel, Paris, Lattes, 1985).Només els adeptes de la Càbala afirmen que el seu autor es Bar Yojai, mentre que els investigadors autoritzats sostenen l'autoria de Moisès de Lleó, que va atribuir el llibre al famós místic jueu del segle II Simeó Ben Yojai, seguint el costum, tan comuna en l'època, d'atribuir les obres pròpies a un clàssic de prestigi. Vegeu, sinó, a Miguel de Cervantes que va atribuir l’autoria de El Quixot a un personatge fictici anomenat Cide Hamete Benengeli.




      Les fonts del Zohar es troben en els fonaments de la saviesa judaica: diversos llibres de la Bíblia, el Llibre d'Enoch, els Apocalipsi, els talmudim, els midrashim i altres obres, entre les quals cal comptar altres dos grans llibres d'especulació cabalística : el Sefer Yetsira (en Hebreu "Llibre de la Formació" o "Llibre de la Creació", ספר יצירה), el primer llibre existent sobre esoterisme jueu, també anomenat "Llibre d'Abraham" (la primera compilació coneguda la va realitzar Rabi Akiva en el segle II, però la de Aryeh Kaplan és la més completa i difosa actualment), i el Sefer Bahir, El Bahir o "Sefer ha-Bahir" (en hebreu "Llibre de la Claredat") és un llibre de misticisme jueu publicat per primera vegada al sud de França, a Provença, en 1176.



 
    a) Quan es va promulgar la Càbala i es va donar a conèixer als estudiosos?




        Els cabalistes afirmen que no ho sabem, però, afirmen que els seus coneixements  es perceben en els textos antics de Sud-amèrica, en els temples egipcis i en els textos sagrats de tot el món. És clar, i fan referència les concepcions gnòstiques del mon!, pensi jo. Afirma Zolar que en opinió de molts entesos ensenyaments cabalístiques són d'origen egipci i caldeu; sí, però indirectament, pels afegitons posats als llibres pels els escriptors moderns. 


      Sempre hi ha hagut homes a la terra que han conegut la veritat còsmica o saber acumulat a la Natura. Igual que els records es graven al cervell, els fets del passat i del futur estan en elEter d'Akasha o èter de l'espai, com si fos una successió de fotogrames que pot veure el vident iniciat. Les races antigues conserven el record d'un llibre primitiu escrit amb jeroglífics pels savis primitius. D'aquest llibre van sorgir les lletres per a l'art d'escriure, els caràcters de la paraula i els signes de tota autèntica filosofia. Els hebreus saben qui va escriure aquest llibre primitiu. Va ser Enoch, el setè senyor del món des d'Adam, però els egipcis, que no estaven d'acord afirmaven que va ser Hermes i els grecs que Cadmo.




Els registres Akáshicos o Arxiu Akáshico, emmagatzemen tota la informació sobre les experiències de la nostra ànima en particular, així com la de tot ésser viu, incloent sense limitacions el pla temps / espai.Les nostres experiències no es perden en la memòria, ni en el temps i molt per contra, estan a la nostra disposició per consultar-les, sempre guiats per mestres espirituals


      El Llibre d'Enoc forma part del cànon de la Bíblia de l'Església ortodoxa etíop però no és acceptat com a canònic per les altres esglésies cristianes, tot i haver estat trobat en alguns dels còdexs de la Septuaginta (Còdex Vaticà i Papirs Chester Beatty) . Els jueus etíops l'inclouen en la Tanaj (el conjunt dels 24 llibres de la Bíblia hebrea), a diferència dels altres jueus actuals, que l'exclouen. Es divideix en diverses parts, una de les quals, coneguda com el Llibre dels Vigilants o Caiguda dels àngels, capítols 6 a 36, ​​el qual se centra en el tema dels Vigilants (àngels) que van tenir relacions sexuals amb dones i van engendrar gegants (nephilim); éssers famosos que van deslligar la violència sobre la terra i van pervertir a la humanitat. El Llibre dels somnisrefereix dues visions apocalíptiques obtingudes per Henoc en somnis, la primera anuncia que la Terra serà destruïda i la segona és una història de la humanitat i d'Israel fins a la fi dels temps, en la qual els actors són representats com animals simbòlics.



Mesopotàmia, "arbre de la vida"

Gènesi 6:2 que veient els fills de Déu que les filles dels homes eren belles, van prendre per a si dones, escollint entre totes.
Gènesi 6:4 Hi havia gegants a la terra en aquells dies, i també després que es van arribar els fills de Déu a les filles dels homes, i els van engendrar fills. Aquests van ser els valents que des de l'antiguitat van ser homes de renom.


      L'Hermes egipci no és un personatge històric, sinó l’Hermes Trismegist (significa en grec 'Hermes, tres vegades gran') grec, un personatge mític que es va associar a un sincretisme del déu egipci Tot i el déu hel·lè Hermes, o bé al Abraham bíblic. Segons la literatura ocultista és el savi egipci que va crear l'alquímia i va desenvolupar un sistema de creences metafísiques que avui és coneguda com hermètica. Se li han atribuït estudis d'alquímia com la Taula de maragda i de filosofia, com el Corpus Hermeticum.




        b) Qui són els fundadors de la Càbala?



       Diuen els cabalistes ortodoxos que Déu va revelar els textos cabalístics a la humanitat en els temps bíblics. Ja hem vist com Adam va rebre un llibre cabalístic de l'àngel Raziel, i el Llibre de Raziel va ser transmès a Salomó. També hem vist el llibre Yetzirah o Yetsira, atribuït a Abraham, del qual es diu que a la Muntanya Sinaí va rebre la clau que li permetia interpretar les Sagrades Escriptures. Però en realitat, afirmen que l'origen de la doctrina cabalística ben definida s'ha de situar en l'eternitat (Zolar pàgina 35 del llibre citat). Nossaltres estem cansats de repetir que la Càbala surt a la llum com a tal entre els segles XII i XIII en la Provença i Catalunya a través de les comunitats jueves de la zona vinculades indefectiblemente a Orient Pròxim. Així, podem dir que la càbala neix en Sefarad, la comunitat jueva espanyola.



         c) Els secrets del pla de la creació.


          Estan en l'Antic Testament, ja que les lletres hebrees i els nombres són receptacles del poder diví. El més secret de la Càbala és alhora el més ocult de l’Ocultisme. Els cabalistes estan convençuts que darrere de les paraules de la Bíblia hi ha un missatge secret ocult. El text bíblic amaga els secrets de la Creació. Els cabalistes creuen que en les lletres hebrees resideix la clau per interpretar les Sagrades Escriptures, mitjançant uns mètodes que es diuen Gntria o gematria (sinònim de grammateia en grec), la Temura (canviar), mètode que consisteix a permutar l'ordre de les lletres d'una paraula, invertir o crear noves paraules, per treure a la llum molts misteris. Una tercera tècnica seria el Notariquon que consisteix a prendre les inicials de les paraules per fer d’altres.


      D'altra banda, segons el Llibre de Zohar, hi ha quatre vies per conèixer les Sagrades Escriptures: la primera, Psht o Pshat és el coneixement superficial derivat de la lectura, li segueix elRmz o Ramaz emprat pels estudiosos que cultiven l'intel·lecte, la tercera és el Drsh o Darash anomenada "ull de la intuïció" quan l'home es remunta per sobre del raonament intel·lectual de la consciència, la quarta via és el Sud o Sod, secret, que ensenyen els iniciats als seus deixebles predilectes. Aquests mètodes es corresponen amb les tres etapes (pla físic, emocional i mental) que ha de superar l'iniciat per esdevenir un Ser Pur (Tahar) o Mestre. El que ha superat les Quatre Vies comprèn que el secret s'oculta sota les quatre paraules: Pshat, Ramaz, Darash i Sud, amb les primeres lletres es forma la paraula Paradise. El Paradís o Nirvana és un estat de consciència en la qual l'home s'identifica amb totes les coses i es fon amb tot el que existeix. És alhora déu i home, en endavant ja no necessita rebre més lliçons a la terra i el que vol és ensenyar les veritats ocultes al món materialista. Es diu que aquest home ha aconseguit la "consciència còsmica". Ara no tornarà a lamentar la manca de finalitat de la vida, el món li semblarà que va bé, sense pecat ni homes dolents, perquè ha arribat el Gran Secret que és la Gràcia.

   
       d) La teoria de les emanacions


      La Càbala es planteja dos problemes fonamentals:


       1. És possible conciliar l'esperit amb la matèria?

      2. Com ha pogut crear l'Ésser Espiritual el món material, d'on ha sorgit la matèria terrenal?

  

      Les doctrines de la Càbala no es poden demostrar científicament. El seu origen es fonamenta en el gnosticisme, que va influir en Plató i, a través de Sant Agustí, en l'Església medieval i els càtars. Ells creuen que en els principis del món, un germà de Déu, igual poderós que Ell, va ser expulsat del seu costat. Aquest Demiürg, per demostrar el seu poder, va decidir crear el món, però li va sortir malament, perquè aquest orbe, així com els homes i els animals, eren d'una matèria perible, que es podria amb el pas del temps. En canvi, el món real, el bo, es trobava al Cel i no era de matèria corrupta, sinó d'una matèria espiritual, una matèria que sempre subsistia, pura i imperible. L'home només podria alliberar-se de la seva vestidura material practicant bones obres i estudiant la Càbala.

       La matèria, segons la Cabala, es va crear per la intercessió d'uns éssers espirituals, els anomenats mediadors, és a dir, els àngels, que són poders divins cristal·litzats en les lletres de l'alfabet. Al principi del principi la Divinitat era plena i contenia tot l'univers, però en un estat passiu, amorf, etern... És el Caos, el brou de cultiu, la sopa universal d'altres cosmogonies. Però, arriba un moment en que l'Esperit vol fer-se actiu i creador, vol manifestar-se i ho aconsegueix mitjançant deu emanacions de la seva intel·ligència, una mena d’àngels, coneguts comSephiroth. L'última de les emanacions és femenina, és una dona divina, és l'esposa de Déu anomenada Reina Malkuth.


       L'home no pot conèixer l'essència de l'Esperit o Divinitat, perquè és il·limitat i infinit, amorf, immòbil, inconscient, pur ... No obstant això, la Divinitat desitja manifestar-se a l'enteniment humà i ho aconsegueix mitjançant els mediadors o Sephiroth dels que coneixem deu: Kether (Corona), Hookmach (Saviesa) i Binah (Amor i Comprensió) que formen la Primera Tríade i es refereixen al pur Ésser Els primers Sephiroth -diguem-ho així- serien els més espirituals i, per tant, els més purs. A semblança del cos humà, els sephirots inferiors serien importants per al cos, però la seva essència seria més material que la del cervell, posem per cas.  La primera emanació de l’amorf, la primera manifestació de la matèria, és el Kether, l'activitat del moviment, o millor elpensament, que implica vibració, i la vibració és moviment, al qual definirem com l'acció de dos principis contraris (dualitat) com l'atracció-repulsió, activitat-repòs, home-femella... En el cas que ens ocupa el moviment és el resultat de l'acció del Hokmach i del Binah. La qual cosa ens indica que la força primària de l'Esperit és la primera triada que podríem anomenar moviment oenergia.


       Chesed (Bondat), Geburah (Poder) i Tifereth (Bellesa i Glòria) són les qualitats moralsNesah (Victòria), Hod (Esplendor) i Yesad (Fundació) són el món de la natura. Finalment hi ha la Reina Malkuth (Comandament) que és la harmonitzadora dels nou principis actius i és la mediadora entre els Sephiroth i els altres baules de l'existència. Aquests Sephiroth són els instruments mitjançant els quals l'Esperit ha creat el món, són principis actius que sintetitzen el món material.

     
      e) Els misteris del sexe


      En el sexe es resumeix la teoria anterior: la unió de dos contraris crea la vida nova. Els elements que intervenen en la concepció i el naixement són quatre: el cos, la imaginació, la forma i la influència. L'home sorgeix del cos humà, la imaginació és la que dota el nen de raó, movent el nen cap a les coses superiors o inferiors, la forma és la que força el fill a semblar als seus pares, finalment, la influència és la que determina la salut o la malaltia del cos.


      L'home sap que la naturalesa animal està dividida en dues grans classes: home i femella. Però quins són els principis espirituals que expliquen aquesta divisió? Quins són els processos interiors que produeixen els gèrmens de la vida?


            -L’origen del sexe.


           L'esperit immens conté en el seu si tot el que existeix o pot existir. Per tant, conté els elements primordials del sexe. De la "idea divina" es manifesten les primeres pulsacions del pensament (Kether) mitjançant el moviment de l'acció i la reacció, de la inspiració i l'expiració (Hokmach i Binah). Aquests dos modes de moviment constitueixen els atributs espirituals del sexe. A aquest esperit biuno els cabalistes en diuen Amor i Saber. L'Amor, com raig negatiu o femení, és afable i tracta sempre d'embolicar, el seu moviment és envolvent. El Saber és positiu, masculí, en perpètua sol·licitud i es mou en línia recta. D'aquesta acció dual de les potencialitats espirituals neix l'espiral o moviment de la vida i símbol de l'eterna progressió.





      L'àtom espiritual en la seva condició primordial (el Jo central) conté els elements primaris del sexe, però en estat latent. No hi ha amor, ni saber, no hi ha felicitat... perquè desconeix el seu contrari, ni moviment perquè no sap que és el repòs. La potencialitats internes del sexe del Jo central es despleguen com a conseqüència de la seva evolució interna o estadis pels quals passa. Quan el sexe transpira (l’alè, l’ànima concebuda com una petita papallona que surt i entra en el cos humà insuflant vida, son velles creences xamàniques) en el si del Jo diví, aquest es queda prenyat amb la forma dual i neixen les Ànimes bessones (els elements masculí i femení del ésser diví, representats en el Gènesi com Adam i Eva), ignorants del bé i el mal. Aquestes ànimes (masculí i femení) contenen cadascuna part de l'altra, i unides formen el Jo atòmic absolut. Però després de diferenciades són tan eternes i immortals com el Jo del qual han sorgit. Constitueixen la idea divina d'un pare deïficat (el Creador), idea creada al si del Jo diví. Són l'expressió de l'Amor i el Saber sobre la terra.


      Certs cabalistes afirmen que la unió entre home i dona a la terra és obra del Jo, d'on sorgeix la seva santedat. Per tant, l'home o dona que no produeix fruit aquí comet un crim irreparable. L'home i la dona durant la còpula ascendeixen del grau físic a l'espiritual, el acte sexual produeix l'elevació del cor i la ment de l'Amant i la Amada a la sacrosanta Shekinah (la glòria visible del Senyor descansant en el seu tron). En aquest moment, el de la còpula, dos esperits es fonen i intercanvien constantment de cos i, també s'intercanvien els sexes, de manera que el mascle no es porta amb la femella ni com a home ni com a femella, sinó que tots dos són les dues coses a la vegada. Per això s'afirma que l'home està compost per un món superior, que és masculí, i un món inferior que és femení. L'arrel espiritual de sexe, la seva pretensió, és aconseguir la unitat de l'ànima amb el Creador. En el món espiritual és podria afirmar que durant la copula (Zivug) l'ànima s'ha enamorat de la Llum. El Zivug constitueix la unificació de les dues parts de la Creació: masculí i femení, i és el plaer més immens que pugui existir, ja que l'ànima s'omple amb la Llum del Creador.




Yehuda Berg autor del llibre Kabbalah i sexe



           - Naturalesa i funcions del sexe.


      Així doncs, hem vist com la divina monada o Jo diví, en la seva evolució, es transforma en trinitat: Jo, masculí i femení. Com arrenca el sexe del Jo? És la manifestació del seu esperit, perquè està en la seva naturalesa. Les seves funcions són el moviment espiral de les seves forces evolutives que desperta i arrodoneix les seves possibilitats latents.


      El mascle i la femella existents a la natura són les representacions de l'amor i del saber. La dona és el centre de l'amor, la mansa, dòcil i amable naturalesa que tempera al positiu esperit d'agressió de l'home. En la naturalesa de la dona està el tenir cura i l'afecte maternal. Físicament és la porció més feble de l'ànima dual, però espiritualment és més fort que l'home, el qual es converteix en un dòcil mitjà en les seves mans i és manejat pels seus subtils poders i recursos. Per què? Doncs, perquè el mascle ha d'estar lligat a la femella per tenir el jo perpètuament amb si (pel que sembla la femella el té). Ja pot ser el mascle una llumenera intel·lectual, que si li falta el consell de la femella no troba el camí de la vida veritable. Un home només està complet quan s'uneix a una dona de la terra. És a dir, una doctrina masclista sorgida de la rància moral judeocristiana.




     L'amor és l'esperit vivificador del món, el que manté unit a l'univers. La definició del perfecte amor home-dona és la trobada de l'amant i l'estimada, pel qual l'estimada es transforma en amant, és a dir, el polo positiu, el que agredeix a l’home transformat en amada. La conversió d'un ésser en un altre. Per sota de l'amor humà està el dels animals, desprès els elements, els cossos celestes ... que se senten atrets uns pels altres (L'amor és igual a la força de la gravetat? Pregunti jo). La voluntat de l'home és elèctrica, penetrant i destructora; la de la dona és magnètica, atractiva i formativa. Són els pols oposats de les forces creadores de la natura.



         - La relació d'un sexe amb l'altre.


      Al principi la classe de parentiu entre les dues Ànimes bessones era de de germà-germana, després va esdevenir com a home-dona. L'amor no és la sensació física produïda per l'atracció animal de les seves natures divines, sinó de les profundes i mudes emocions de l'ànima, és el que anomenem amor espiritual, que no ha de ser rebutjat ni reprimit per consideracions humanes, al contrari. Quan dues ànimes bessones es troben i es reconeixen, res físic del món podrà impedir el seu amor espiritual i la seva contínua presència enverinaran i corroiran tot el que es refereixi a l'afecte efímer de l'altra, com un matrimoni mal fet o contractat.



      Si una dona es casa en aquestes circumstàncies, els fills que tingui rebran els gèrmens de la vida espiritual de l'ànima absent, i el seu marit extern només aportarà les condicions físiques per transportar els fills al món. El pare real serà l'ànima bessona, el cònjuge espiritual de la dona, de manera que el marit serà un banyut espiritual, molt sovint els fills s'assemblaran al pare anímic.


      L'esperit d'una dona embarassada és tan fort que pot influir i canviar el fruit del seu ventre, com el terrisser modela la seva argila. Déu va deixar a l'home que propagués lliurement la seva espècie. L'home d'acord amb la seva voluntat pot engendrar un fill, transmetre la seva llavor o no. Déu va plantar la llavor en la imaginació de l'home. Si és voluntat de l'home, llavors apareix el desig en la seva imaginació, i el anhel produeix la llavor (I si la dona és estèril?). Però l'home per si sol no pot inflamar el seu desig, ha d'aparèixer una dona que el s'incendiï. A partir d'aquí, ja només depèn de l'home si vol agafar-se a aquesta dona o no. El mateix passa a la dona. Quan veu un home, si aquest es converteix en el seu objecte, la imaginació de la dona es fixa en ell, i si és el seu desig, llavors es torna pletòrica de llavors, en cas contrari, no produeix llavors. Quan un home i una dona ho desitgen es produeix el fenomen més important de les relacions d'un sexe amb l'altre: el coit.

      La forma externa de l'home i dona és causada pels principis secrets de l'interior, de la força espiritual que han creat el seu cos. Una ànima mascle no pot venir al món revestida d'una forma femenina i viceversa. Els éssers humans es reprodueixen mitjançant els fluids seminals, els més eteris de les secrecions físiques, on es troba la quinta essència de la naturalesa humana. Els òrgans sexuals tenen les seves funcions i utilitat, sinó, no estarien. No utilitzar-los suposa un greu dany físic i espiritual.




       El nostre cos és un portal interdimensional, meravellós i poderós que s’ha col·locat a la terra per sembrar amor des de la ressonància, la vibració, que procedeix del creador del cos. Per assolir la saviesa divina, l'home només ha de permetre que el seu jo entre a l'interior de la ment, contempli i prengui consciència del món que observa, al qual pot viatjar -un viatge al més enllà-i entrar en contacte amb la intel·ligència primordial, que al cap i a la fi, forma part del nostre nucli diví. No obstant això, descobrirà que la Divinitat no és una destinació, sinó que Aquesta habita dins nostre. Bleixos de teories xamàniques, com aquesta, resumeixin les "teories" ocultista i les de la Càbala. En definitiva, reprodueixen el viatge al més enllà que experimentaven des de temps xamànics els bruixots, ajudats amb el consum de substàncies fitoembriagantes.


         - Depravació sexual


      La depravació sexual és la causa dels patiments i dels crims del món. Aquesta es produeix quan s'ajunten homes i dones que no són ànimes bessones, hi ho fan per interessos econòmics. La unió entre dues ànimes contraposades engendra la llavor de tota mena de perversitats i desordres sexuals, que comporten la desgràcia, el crim i la malaltia. L'aversió entre un home i una dona es produeix per la discordança de polaritat dels seus constitucions astrals (l'influx del planeta quan van néixer). Un home festeja a moltes dones, una dona corre aventures amoroses amb altres homes, perquè no han trobat el ser apropiat.

Comentaris

Entrades populars